Guia de la Coral per a no iniciats

Aquest és un escrit que circula per Internet sobre la personalitat dels cantaires en funció de la corda a la qual canten. Clicant sobre el títol del missatge podeu anar al lloc on hi ha la versió original.

GUIA DE LA CORAL PER A NO INICIATS:

A tota coral, hi ha quatre cordes de veu: soprano, contralt, tenor, i baix. Hi ha també diverses altres cordes com baríton, contratenor contrari, contralt, mezzo soprano, etc., però aquestes són majorment usades per solistes, o per aquells que intenten donar excuses per no col·locar-se realment dins d’algunes de les cordes de veu regular, així que nosaltres els ignorarem per ara.



Cada corda de veu canta en un rang diferent, i cadascuna té una personalitat molt diferent. Vostè es pot preguntar: "Per que cantar notes diferents fa que la gent actuï diferentment?", i veritablement aquesta és una pregunta misteriosa i no ha estat adequadament estudiada, donat especialment que els científics que estudien músics tendeixen a ser músics ells mateixos i tenen tots els complexes peculiars de ser tenors, cornetes, timbalers, o el que sigui. No obstant això, aquest és el punt; el fet és que les quatre cordes de veu poden ser fàcilment distingides, i ara explicaré com.



LES SOPRANOS són les que canten les notes més altes, i a causa d’això pensen que governen el món. Tenen el cabell mes llarg, les joies mes imaginatives, i les faldilles més cridaneres que ningú, i es consideren insultades si no les deixen anar almenys a un Fa alt en cada moviment d’una peça donada. Quan arriben a les notes altes, aguanten almenys la meitat més de la llargada que el compositor i/o el director requereix, i aleshores acostumen a queixar-se de que les seves goles estan matant-les i que el compositor i el director són sàdics. Les sopranos tenen actituds variades vers les altres seccions del cor, tot i que les consideren totes elles inferiors. Contralts són a sopranos com violins segons a violins primers - agradables per harmonitzar amb elles, però no realment necessàries. Totes les sopranos tenen un sentiment secret de que les contralts podrien desaparèixer i la peça sonaria essencialment igual, i no entenen com algú pot cantar en aquest rang tan avorrit. Els tenors d’altra banda, pot ser molt agradable tenir-los al voltant; a més a més de les possibilitats de flirtejar amb ells (és un fet ben conegut que les sopranos mai flirtegen amb els baixos), a les sopranos els agrada cantar duets amb els tenors perquè tots els tenors estan treballant molt dur per a cantar en un rang de soprano baix-mig, mentre les sopranos són dalt a l'estratosfera fent-se notar. Per les sopranos, els baixos són l'escòria de la terra - canten massa comdemnadament fort, són inútils per afinar perquè ells són avall en tan baix tan baix rang- i, en qualsevol cas, quelcom ha d’haver-hi de dolent amb algú qui canta en clau de Fa.



LES CONTRALTS són la sal de la terra, en la seva opinió, si més no. Les contralts són gent modesta, que portarien texans als concerts si fossin permesos. Les contralts ocupen una posició única dins la coral, dins la qual són incapaces per a queixar-se per haver de cantar tant molt alt com molt baix, i saben que totes les altres seccions pensen que les seves parts són tristament fàcils. Però elles saben que no és així. Saben que mentre les sopranos estan cridant al límit un La alt, elles estan obligades a cantar passatges complicats plens d'aguts i bemolls i trucs de ritme, i ningú ho nota perquè les sopranos estan cantant massa fort (i els baixos normalment són massa). Les contralts senten un profund, secret plaer de conspirar juntes per afinar el bemoll de les sopranos. Les contralts tenen una desconfiança innata dels tenors, perquè els tenors canten en gairebé el mateix rang i és pensen que sonen millor. Els agraden els baixos, i gaudeixen cantant duets amb ells - el baixos sonen justament com un rumor, en qualsevol cas, i és l’únic moment al qual les contralts poden ser realment escoltades. Altra queixa de les contralts és que son sempre massa i així mai aconsegueixen cantar realment fort.


ELS TENORS són uns mimats. Això és tot. Per a unes coses, mai en són prou, i els directors de corals abans vendrien les seves ànimes que permetrien marxar un tenor mitjanament decent, mentre són sempre disposats per a descarregar unes quantes contralts a preu mig. I aleshores, per a algun motiu, els pocs tenors que hi ha són sempre realment bons - és un d'aquests fastiguejants fets de la vida. Així no és estrany que els tenors vagin sempre amb el caps inflats –Desprès de tot, qui més pot fer desmaiar-se a les sopranos? La única cosa que pot fer als tenors insegurs és l’acusació (normalment pels baixos) que algú que canta tan alt possiblement no pot ser un home real. En el seu normal estil pervers, els tenors mai reconeixen això, sinó que no més és queixen de què el compositor sigui un sàdic i els faci cantar a tan condemnada altura. Els tenors tenen també una relació d'odi - amor amb el director, perquè el director sempre els està dient que cantin mes fort perquè són tan pocs. Cap director a l’historia coneguda mai no ha demanat menys tenors en un passatge forte. Els tenors se senten amenaçats d’alguna manera per totes les altres seccions - les sopranos perquè elles poden colpejar aquestes notes increïblement altes; les contralts perquè elles no tenen problema per cantar les notes que els tenors es maten per a cantar; i els baixos perquè, encara que ells no poden cantar res per damunt d’un Mi, canten prou fort com per ofegar els tenors fins deixar-los exhausts. Naturalment, els tenors preferirien morir abans que admetre res de tot això. Es un fet no gaire conegut que els tenors mouen les seves celles mes que ningú més mentre canten.



ELS BAIXOS canten mes baix que ningú. Això bàsicament ho explica tot. Ells són impassibles, fiables, segurs, i tenen mes pel facial que ningú més. Els baixos se senten perpètuament no reconeguts però tenen una profunda convicció de que ells són realment la part mes important (un visió avalada per musicòlegs, però no, certament, per sopranos o tenors), malgrat el fet que ells tenen la part més avorrida de tots i sovint canten la mateixa nota (o en inacabables cinquens) durant una pàgina sencera. Ells compensen això cantant tan fort com poden – la major part dels baixos són músics de tuba al cor. Els baixos són la única secció que pot queixar-se normalment per lo baixa que és la seva part, i fan cares horribles quan intentant colpejar notes molt baixes. Els baixos són gent caritativa, però la seva caritat no s’estén als tenors, a qui consideren presumits decadents. Els baixos odien afinar els tenors més que gairebé cap altre cosa. Als baixos els agraden les contralts - excepte quan tenen duets i les contralts obtenen la part bona. Respecte de les sopranos, són senzillament en un univers alternatiu que els baixos no comprenen en absolut. Ells no poden imaginar com es que algú vulgui mai cantar tan alt i sonar tan malament quan s’equivoquen. Quan un baix s’equivoca, les altres tres seccions el cobriran, i pot continuar al seu camí alegre, sabent que alguna vegada, d’alguna manera, anirà fins a la rel de l’acord.